Els almogàvers. La Gran Companyia Catalana d’Orient

 

Per el Dr. Salvador Claramunt. Dj 22 de maig del 2014.

Diuen que, en alguns llocs de la Grècia profunda, els més grans, quan volen recriminar alguna malifeta molt, molt grossa, encara avui juren: “Això no ho faria ni un català!”.

El Dr. Salvador Claramunt va fer primer de tot un repàs del nomenclàtor dels carrers de l’Eixample de Barcelona, on es reprodueixen molts dels noms històrics i èpics de la història medieval de Catalunya, entre aquests els de persones i llocs dels fets corresponents a la Gran Companyia Catalana d’Orient o Àlmogàvars.
Bibliografia:
  • Antoni Rubió i Lluch. Diplomatari de l’Orient Català: 1301 al 1409. IEC Barcelona. 800 pàgnes amb 717 documents reproduïts.
  • K.Setton. Los Catalanes en Grecia. Ed. Aymà.

Etimologia: Al-muganar, significa algaravia, els que provoquen algaravies. Almogàver.

Els Almogàvers eren mercenaris contractats per les forces polítiques nobles per a fer ràtzies en territoris enemics. Foren creats com a una força de xoc en temps de Jaume I per a fer incursions armades en territoris de serraïns. Eles seus membres, originàriament, eren catalans, aragonesos i serrans de Conca. Eren forts, prims, ràpids i agosarats.

Com a força de xoc i mercenària anaven allà on els contractaven. Així ens els trobem a l’illa de Sicília a finals del segle XIII, principi del XIV, en el conflicte nobiliari entre els nobles catalans i sicilians contra Carles II d’Anjou. Aquesta guerra va durar vint anys i es va cloure amb la Pau de Caltabellota (31/10/1302). Quan acaba aquesta guerra, els almogàvers ja no tenen feina i es produeix un temps d’espera, d’atur, on fan malifetes per Sicília. No sabien estar-se quiets. Sis mil homes armats i actius no podien estar ociosos.

Pere III el Gran té quatre fills, dels quals li sobreviuen tres. Un hereta Catalunya-Aragó, un altre Mallorca-Catalunya Nord i un altra els regnes exteriors de Malta i Sicília. Catalunya i França lluiten per l’expansió territorial i política per la Mediterrània. En aquesta lluita, hi havien forces conflictes. Els nobles volien posseir terres, títols i homes.

És llavors que el regent de Bizanci els crida a prop seu per lluitar contra els turcs. És en aquest moments que neix la seva estela de fama i desprestigi. Era l’any 1303. El seu cap, aleshores Roger de Flor, italià, té un contracte per als seus sis mil homes. Els caps d’origen Italià foren: Roger de Flor, Corberan d’Alet i Ferran d’Aunés. Els Catalans foren Ramon Muntaner (mestre racional i cronista de l’host) i Ferran Ximenis d’Arenós.

Abril a Setembre del 1303: primera incursió a Turquia.  Posteriorment Bernat de Rocafort porta mil dos-cents homes més, així com Berenguer d’Entença hi arriba amb cinc-cents més.

Quan arriben comencen a saquejar ciutats, amigues i enemigues. El rei bizantí s’adona de seguida del problema que té. Milers d’homes famèlics d’acció diner fàcils. Els envia a Turquia. Però en una d’aquestes, el fill del rei Andrònic II, Miquel IX, fa matar a Roger de Flor. Aquesta mort es produeix en un sopar amb la noblesa bizantina, que l’enverina. Els seus homes, fidels al seu cap, inicien l’anomenada “venjança catalana”, on durant uns quant anys aniran saquejant ciutats i més ciutats, des de la base militar de la ciutat de Gallipolis, a l’estret del Bósfor.

En aquests moments, la Companyia Catalana, es desentén dels seus caps nobles metropolitans de Sicília, i van per lliures. Són saquejadors que busquen el botí fàcil i ràpid, creant una estela de pànic i terror ben documentada i real. Arriben a saquejar els monestirs del Mont Athos a Grècia.  Més endavant la Companyia es retira a successivament a Casseràdia, Macedònia i Focea.  Els seus caps militars, Entença i Rocafort són assassinats al castell de Calàbria pel rei de Nàpols (francès).

El 13/3/1311 es produeix la batalla de Cefis on es constitueix davant d’Atenes el Ducat Català d’Atenes. Aquest ducat, encara que nominalment és vinculat a Catalunya, és independent en tots sentits.  Amb un període d’un segle, aquesta força s’anà perdent fins a desaparèixer definitivament a mitjans del segle XIV.

Avui en dia perdura a Grècia la dita que pretén fer por als més xics: “Sinó vas a dormir vindran els catalans i se t’endurant”.  Un mite vivent d’un passat de glòria i terror.