Escultura 1. D’Egipte a Roma.

L’ESCULTURA I: Tècniques i estils de Tuthmosis I a Marc
Aureli. D’Egipte a Roma
. Per Imma Fontanals. Dijous 1 de març del 2012.

Introducció. L’escultura és un art no tant estudiat com ho poden ser d’altres. L’arquitectura i la pintura, per exemple. L’art és una manera d’interpretar  la vida, de plasmar el pensament, projectant-la  en obres plàstiques concretes. Però aquesta realitat es veu també en les tècniques artístiques emprades al llarg de la història humana.

Cada aspecte de l’art té la seva tècnica. Fent referència a l’evolució de l’arquitectura  observem l’aparició de l’arc travat del paleolític fins a Grècia, l’arc de mig punt –Roma-, l’arc apuntat –Gòtic- i l’arc parabòlic –Modernisme-. Aquest procés evolutiu succeeix també a l’escultura. En aquestes tres conferències successives s’anirà estudiant aquest procés d’evolució tècnica al llarg de la història.

La conferència es realitza comparant un seguit d’imatges d’estàtues i analitzant les seves característiques evolutives.

Neolitic. Les primeres respesentacions escultòriques deuen haver estat fetes en fang i fusta, fet que ha motivat la seva pràctica desaparició. La fragilitat d’aquests materials no ha permès que arribin estàtues fetes antigament. Però algunes de les primeres estatues fetes amb pedra si que ens han arribat i ens permet fer un estudi evolutiu de l’estil i la tècnica emprada.
A l’art Neolític i posteriorment apareixen per primera vegada les Venus com a signe de fertilitat i procreació. Unes dones amb pits prominents i malucs exagerats. Tot un signe de fertilitat que s’apreciava i admirava. La dona com instrument de reproducció de l’espècie. La necessitat de la reproducción de les primeres tribus neolítiques fan admirar aquest model de dona. Les pors i les primeres creences religioses fan néixer l’art.

Egipte. A Egipte no tenien eines de metall. Usaven com a matèria primera per a les escultures pedres molt dures, de basalt, que modelaven sense les eines actuals. Es procedia a desbastar la roca amb l’ajudade l’aigua. Els arquitectes eren considerats els grans mestres. En aquesta estàtua el Mestre, l’arquitecte, abraça a la princesa. Tot és un art simòblic. L’art simbolista intenta donar una idea clara del que es vol dir. Cal difondre
una idea clara per demunt de tot. I això és el que es fa. És un concepte molt diferent de l’art realista o naturalista.

A Egipte l’escultura no és autònoma, és depenent de l’arquitectura. No és exempta, separada i independent dels edificis. És una escultura frontal, no hi ha individualitat, ni expressió. Està ben feta, ben acabada, però és freda. Tot resulta esquemàtic i simbòlic. Tota l’escultura, durant segles serà així, com a signe de la perdurabilitat d’un sistema de concebre la societat i per tant l’art. L’art no evoluciona, perquè els que detenen el poder no canvien de visió de la vida.

Només hi ha a l’antic Egipte  un moment que l’art s’allunya d’aquesta concepción esquemàtica. El bust de la Reina Nefertiti, tercera esposa d’Amenofis IV. És l’inici de l’expressivitat, es mostra la naturalitat de la vida i de les persones. Durant aquest regnat i el dels seus fills, apareixen
moltes mostres que reprodueixen amb naturalitat escenes de la vida dels éssers humans. Mostra una reialesa amb trets humans i no divins, com era habitual en tots els altres faraons. Està feta amb guix, policromada. Totes les escultures eren policromades. Però aquests detalls s’han perdut irremediablement. L’estàtua de guix es pot modelar fàcilment. Aquesta és l’expressió que permet modelar el guix, molt diferent de la pedra en aquells moments.  Akenathon va durar molt poc en el seu regnat  perquè tenia una oposició molt forta de la classe sacerdotal. El seu fill, Tutankamon, va continuar la revolució monoteista iniciada pel seu pare. Finalment aquest faraó i Ra, el Déu Sol, van ser destronats per una classe sacerdotal que veia perillar els seus privilegis. Amb la seva mort es restaura l’antic imperi egipci i la manera d’entendre l’art.

Grècia. Els grecs introdueixen el concepte de que l’art ha de ser a mida humana perquè l’home ha de ser el centre de l’art. Perquè el destí de l’home ja no rau en la voluntat dels Déus  sinó en la voluntat de l’home en regir el seu futur. I aquest principi filosòfic allunyat de la religió anirà prenent forma en el món grec, donant com a fruit una evolució molt important de l’art i l’escultura respectivament.

Primerament l’art és hieràtic, arcaic, però amb molts detalls que no podien realitzar ni plasmar els egipcis. Els grecs ja coneixen el ferro com a eina per a cisellar la pedra. I aquest és el gran canvi tècnic que permet un gran salt en l’evolució estilística.

Gràcies a l’aparició de noves eines es pot construir una escultura que comença a expressar moviment i una imatge de l’home més real que l’anterior. És el réflex de la polis grega, de la ciutat dinàmica i racional. L’home vol ser el centre.

Auriga de Delfos. 474 aC. Al segle V hi ha grans escultors a Grècia. La majoria treballaven en bronze, mitjançant la tècnica de la cera fosa, ja que era més modelable i perdurable. D’aquestes estàtues se’n feien còpies en marbre. Però amb el pas del temps, moltes d’aquestes estàtues foren foses per emprar-les en conflictes bèl·lics com a munició. Totes aquestes estàtues eren també pintades. Les de bronze a més, tenien els ulls de vidre i dents de plata. El marbre, tot i ser un material dur, és molt més modelable que el basalt dels egipcis.  Però fins aquests moments l’escultura encara és frontal. També amb el Discòbol de Miró. Però tot era calculat i esquemàtic
encara. Però és en si una visió matemàtica. És cerca en l’art una visió ideal  de l’home i la societat. Es busca l’home  perfecte, l’ideal, la bellesa perdurable.  Així neix el concepte del cànon de Policlet, com a mesura precisa de les  proporcions humanes. Des de llavors fins al segle XIX de la nostra Era, aquest és la manera amb el que es concep la bellesa: una proporció ordenada, harmoniosa i precisa. Aquest concepte l’hem viscut nosaltres i el tenim imprès dins les postres consciències. Però serà a partir dels inicis del segle XX que es començarà a trencar aquesta concepció. Anirà naixent la idea que la lletjor pot ser bella. El defecte i la imperfecció, la vida quotidiana i allò que no és idíl·lic pot ser representat artísticament. Això farà que els temes a expressar vagin canviant progressivament. Però falten molts segles per això. Els grecs no representen un home madur, adult, o una dona gran. Ells representen l’IDEAL, l’objectiu a assolir, la bellesa utòpica. Aquestes obres no tenen moviment. És un parany matemàtic.
Tot és càlcul i no és real. S’exagera la perfecció fins a representar uns éssers inexistents.

Els grecs empren el bronze com a material de treball i modelat, practicant la tècnica de la cera perduda. Es modela un fons en fang refractari que es cobreix amb cera. Posteriorment es torna a cobrir amb un altre motlle, o negatiu, que cobreix tota la figura, deixant uns orificis superiors i inferiors que serviran com a canal per introduir el bronze fos a 1000ºC. Aquest metall calent fondrà i expulsarà la cera, ocupant el seu espai físic. Si el modelat previ en fang, pedra i cera ha estat ben fet, el resultat final serà una estàtua buida per dins tallada en dues parts que cal unir i polir.

En l’evolució d’aquest modelatge en bronze i marbre, s’assoleix un procés més precís i unes obres més ben acabades, arribant a expressar sentiments i moviment durant la cultura Hel·lenística. 

 

 

 

 

Roma. Els grecs, i posteriorment els romans,  feien copies en pedra dels originals de Bronze. Això ha permès que ens arribin unes còpies de les millors obres de la Grècia antiga i de la Romà Clàssica. Els romans, quan conquereixen Grècia, passen a admirar la seva  cultura i la copien en molts trets. Així el que faran és copiar, però ampliant moltes de les seves aplicacions, perfeccionant-les. Els grecs en arquitectura tenien el que s’anomena arquitectura travada, un evolució relativa des dels primers edificis. Però els romans inventen i apliquen l’arc de mig punt, la bòveda i  les vies públiques. Aquests tres elements arquitectònics revolucionaran tot l’urbanisme a partir d’aquells moments. Ja no serà la Polis grega sinó l’Imperi extès i universal.

L’escultura romana són retrats reals de les persones, els busts, que rememoren un personatges amb les seves virtuts i defectes. Aquests són també policromats. Així s’arriba a la columna de Trajà on s’assoleix una visió narrativa de la història a través de l’escultura. Neix així l’esperit narratiu de l’art. Els frisos, el retrat, i posteriorment l’escultura eqüestre.