Sortida cultural a Mollerussa

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El passat dia 27 d’Octubre i tal com estava programat, a les 8 en punt, vam emprendre la sortida cultural a Mollerussa, Castell del Remei i Montfalcó Murallat.

Amb un ambient excel·lent i amb moltes ganes de conèixer-ho tot, previ una parada en el camí per a l’obligat cafè, vam arribar sobre les 10,30 a Mollerussa, directament ens vam anar al Museu Vestits de Paper. Havíem sentit parlar molt, potser teníem una certa idea del que anàvem a veure, però tots nosaltres ens preguntàvem que ens deparava un museu amb vestits de paper, els comentaris de molts de nosaltres a la sortida, “sorprenent, extraordinari, admirable”, un món creatiu, uns dissenys espectaculars, el que els dits hàbils poden arribar a expressar amb un material tan simple com és el paper.
Entre les singularitats de Mollerussa, pot ser la més coneguda és el Concurs de Vestits de Paper que es celebra des de fa 50 anys. El museu és fruit d’aquest concurs, en la actualitat compta amb més de vuitanta vestits exposats.

Amb un excel·lent sabor de boca pel que vam poder veure, ens vam dirigir tot seguit al Museu Casa del Canal, un altre tema, un altre contingut, però altament instructiu, la història de la construcció del Canal des de l’any 1852,

l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell de Mollerussa es un centre d’interpretació dels canvis que va suposar pel territori la construcció d’aquesta infraestructura. Uns canvis que van ser tan paisatgístic com econòmics i socials en una plana que era coneguda com el clot del dimoni, per les seves condicions extremes.

Gràcies al Canal d’Urgell aquesta terra aspra es va convertir en el pulmó verd de Catalunya que rega fins a cinc comarques de la plana de Lleida: la Noguera, l’Urgell, el pla d’Urgell, les Garrigues i el Segrià.

Van haver de passar més de 60 anys perquè els pagesos de la zona aprenguessin a fer funcionar l’aigua del canal d’Urgell i comencessin a produir en l’agricultura de regadiu.

Tot seguit, deixem Mollerussa i ja amb el temps just però a l’hora de dinar, arribem al Castell del Remei, una finca agrícola, que posseeix el celler més antic de Catalunya, amb un castell, un santuari, un petit llac entre vinyes i arbreda i un bon restaurant.

La seva història com a nucli estratègic es remunta a gairebé 2.000 anys d’antiguitat, durant els quals el Castell del Remei s’ha anomenat Choris, Cortis, Torre de Cortesa, Torre de n’Eral, Torre del Bisbe i Torre del Remei. Així mateix, ha estat propietat del Comtat d’Urgell, del Bisbat de Solsona i, fins a principis de la dècada dels anys 80 del segle XX, va pertànyer a la família Girona, representant de l’alta burgesia catalana.

També va ser clau per a la construcció i el desenvolupament del Canal d’Urgell.

Al segle XIX va constituir la major hisenda de regadiu de Catalunya amb la incorporació dels avenços tècnics propis de la Revolució Industrial, que encara es poden observar: un molí, una destil·leria, una boteria per a la criança de vi i una ferreria.

Con ja ens estaven esperant, menjar distesa, conversa agradable i un bon ambient, a les quatre teníem la visita organitzada al celler, així que sense perdre temps vam fer un recorregut per les instal·lacions, molt ben explicada i comentada, al final el qui va voler comprar els excel·lents vins que produeixen ho va fer i com encara ens quedava una mica de temps, vam visitar el Santuari que ens van obrir per a nosaltres.

El temple, obra de l’arquitecte Antoni Fisas Planas, constitueix una significativa mostra del classicisme italianitzant que conté magnífiques pintures murals de l’artista Josep Obiols Palau.

Vàrem passejar bora el llac de la finca, una tarda molt agradable.
Apurant ja el temps, ens vam anar a l’últim lloc a visitar Montfalcó Murallat, aquí la sort no ens va acompanyar, perquè una vegada al peu del mateix la carretera d’accés era tan estreta que l’autocar no va poder pujar, quan puguem en una altra ocasió ens traurem aquesta espina.
I això és tot, vam arribar a origen, ens acomiadem, havent passat tots un dia molt agradable.

I fins la propera sortida.